Sobre els casos que expliques, la distribució SuSE és fàcil d’instal·lar i deixa ben configurades, sense necessitat de tenir coneixements tècnics, totes les eines per Internet (navegadors, correu, plugins), disseny gràfic (Gimp, Sodipodi) i Office (OpenOffice.org). Només la possibilitat de treballar amb usuaris diferents, tots amb la seva configuració, és una bona forma d’aconseguir que els usuaris novells facin tota casta de proves sense por a desconfigurar res: obren un altre usuari i tot està com el primer dia.

ÿs veritat que el programari lliure de façana s’assembla al Windows. S’ha imitat la interfície per fer més fàcil entrar-hi. Però en usar-lo es veuen les diferències de fons.

Una diferència important és que els programes treballen els uns amb els altres perquè ningú reinventa la roda. A la pràctica significa més possibilitats per tots els programes, que poden ser més complets. Amb el mateix esforç de desenvolupament que s’ha invertit pel el programari privatiu, ara tindriem molts més programes; estariem més enfora i possiblement s’hauria superat el paradigma de l’escriptori i la rata. ÿs qüestió de temps, perquè ara no és el moment.

Una altre diferència important és que GNU/Linux és un sistema de xarxa autèntic. A l’article d’IBM que comento a aquest apunt s’explica prou bé. La possibilitat de fer-ho tot amb la línia de comandaments d’entrada sembla complicada per un usuari de Windows, però és una bona forma d’arribar molt enfora a l’hora d’automatitzar feines, fer-les més ràpid o a través d’Internet.

Me n’adono que hi ha una gran diferència sobre la percepció del programari lliure si només s’usa de tant en tant perquè s’hi simpatitza, per culejar, provar-lo, o si és el sistema pricipal. En el segon cas, cal aprendre nous mètodes, agafar-s’ho amb calma (pot estressar la quantitat de maneres que hi ha de fer una mateixa cosa), superar reptes (no gaires més que amb Windows) i canviar la forma de treballar. Quan és així, en tornar a tenir davant un Windows és quan es veuen les grans diferències.